Història de Girona (dir.)

El debat teòric sobre la ciència o, si voleu, la tècnica històrica ha experimentat especialment a la darrera centúria, una evolució que sortosament ens ha permès una argumentació prou sòlida per discernir, com a mínim, quins poden ésser els principis bàsics de l'anàlisi històrica. Existeix en l'actual camp historiogràfic del nostre entorn la convicció que la Història integradora ha d'esborrar els darrers vestigis de la Hist`roia academicista i, en conseqüencia, atribuïm a l'ofici d'historiador i a la Història en sí una funció social que ultrapassa l'àmbit de simple transmissor d'erudició al servei, en el pitjor dels casos, del sistema establert.

Estem convençuts que unificar criteris és una tasca difícil i, a voltes, àdhuc compromesa i poc recomanable. Presentem una Història en què participen una gran munió de professionals, provinents no únicament del camp de la Història, sinó també d'altres branques científiques. Evidentment, això pressuposa disparitat en les opcions metodològiques, però en qualsevol obra de conjunt ha d'existir, necessàriament, una elemental homogeneïtat que doni coherència al treball i que mantingui una estricta fidelitat a uns objectius perfectament definits.

És raonable que els objectius proposats tinguin com a referència prioritària el públic a qui va adreçada l'obra. Hem pensat d'oferir una Història que pogués interessar des de l'investigador a l'ensenyant, passant per l'universitari i també, molt especialment, que desvetllés la inquietud i l'esperit crític del lector en general, del que s'anomena el gran públic. Algú pot pensar que l'abast apuntat és massa eclèctic i exagerat o, si més no, que s'inscriu en els clàssics tòpics de tota declaració de principis. Insistim, però, que la nostra voluntat contempla una important diversitat d'interessos.

El primer objectiu d'aquesta Història de Girona és el de presentar una obra d'alta divulgació. Amb això volem dir que els treballs posseixen un important nivell de rigor i inclouen, quan s'escau, aportacions veritablement inèdites i conclusions molt actualitzades. S'ha procurat que la redacció fos d'estil divulgatiu i que no incorporés descripcions excessivament tècniques o especialitzades.

D'altra banda, i d'acord amb el concepte d'Història especificat més amunt, el plantejament del contingut de l'obra rebutja la simple descripció dels fets i d'esdeveniments històrics, amb profusió de fredes dades i estadístiques, a canvi de rigoroses anàlisis i interpretacions històriques.

Hom pot definir l'abast geogràfic i l'abast cronològic en una sola frase: la ciutat de Girona -i rodalia- des dels seus orígens -o millor dit des de l'origen desl primers poblaments a la zona- fins als nostres dies. L'ambició del projecte no ens ha fet témer mai pel resultat final. Quina pretensió!

L'home que habitava al Puig d'en Roca, al paleolític inferior, esdevé, lògicament a partir del descobriment del jaciment arqueològic a partir del descobriment del jaciment arqueològic, l'any 1954-1955, l'orgien -conegut- de presència humana a Girona. La revolució neolítica, amb la introducció de l'agricultura, és un símptoma evident del progrés humà. Probablement ens cal reflexionar si realment és una revolució -i per tant una innovació- o simplement es tracta d'una novetat conjuntural, ocasionada per pal·liar crisis de superpoblament.

Les revolucions humanes són escadusseres. Potser després d'aquesta matisada revolucío neolítica ens haurem d'esperar molts mils d'anys abans no podrem parlar d'una nova revolvolució. Amb la culminació del capitalisme sorgeix la revolució industrial i és possible que ara estiguem fregant una tercera revolució. Però no caurem en un maximalisme catastrofista, ni tan sols en una actitud profètica -pròpia de les societats medievals- pel proper canvi de mil·leni. En tot cas, la lectura d'aquesta Història de Girona ens ha de donar els elements interpretatius suficiens per replanenjar el futur.

Existeix un tòpic -recordat amb insistència- que fa referència al fet que Girona és terra d'historiadors. Certament hi ha una remarcable part de veritat en aquesta afirmació. Però, no és pas menys cert, Girona és una ciutat amb història. Qui pot negar, per exemple, la petja romana a casa nostra, si es manifesta d'una manera tant explícita?, i la jueva, amb un call tan excepcional? La generositat en la documentació escrita de la Girona medieval ha permès que molts investigadors esmercessin llurs esforços en una època caracteritzada no solament per representar el "naixement de Catalunya" o del sentiment nacional sinó també per haver restat testimoni d'un procés de feudalització quesortosament els nous corrents historiogràfics han sabut valorar més des del punt de vista de les relacions socials, del poder local, de la demografia, etc. que des dels simples problemes de les dinasties comtals i les seves ànsies expansionistes.

Aquesta reorientació metodològica, sens dubte, ofereix pel cas nova llum a un esdeveniment d'abast nacional que té en la ciutat de Girona una important protagonista, la Guerra Civil de 1462-1472, i s'inscriu plenament en el context plantejat per l'argentí José Ingenieros (1877-1925) que recomanava que cada generació repensés la Història com a antídot a la mort natural d'aquesta.. Hem de reflexionar el nostre passat amb l'esperit crític que ens ha de donar el fet de sentir-nos membres sensibles i actius de la societat actual. Passat i present es confonen i l'articulació del seu coneixement ens ofereix les eines per a la construcció del futur.

És possible, per exemple, comprendre el nacionalisme català dels nostres dies sense una referència al segle XIX? La fi de l'antic règim marca un canvi absolut en l'estructura política del país. A partir de les Corts de Cadis s'enceta una ofensiva liberal encaminada a imposar uns criteris d'uniformitat, racionalitat i centralisme. Amb el règim liberarl Catalunya es desmembra com a país, perd la seva territorialitat nacional i se la considera part integrant de l'Estat espanyol, no com un tot, sinó dividida en quatre províncies que encara avui subsisteixen.No podem tampoc perdre de vista, ni un moment, la interconecció entre fet català i fet econòmic. El procés d'industrialització potencia una classe social: la burgesia -associada al moviment cultural de la Renaixença-, al cantó d'un incipient, però en evolució progressiva, moviment associatiu de caire obrar. Girona s'incorpora -amb dificultats pels efectes devastadors provocats sobre la demografia durant la Guerra del Francès- al procés industrial i la desemortització de Mendizábal possiblilita la utilització per a sòl industrial de la zona del Mercadal i, en conseqüencia, s'activa la creació de tres sectors principals: la fabricació de paper, la indústria cotonera i la construcció de màquines.

A banda de la producció bibliogràfica dels darrers 15 anys, la Hist`roia contemporània gironina ha patit una desatenció impròpia de l'impuls renovador deixat per Jaume Vicens Vives. L'any 1950 descobreix l'Escola dels "Annales" i els seus mètodes basats en la preeminència del fet econòmic i en la importància dels homes com a protagonistes de la Història. A partir d'aleshores Vives introdueix en l'àmbit historiogràfic un element certament innovador i decisiu: la preocupació per la Hist`roia contemporània. La innovació ensopega amb una conjuntura política indiscutiblement desfavorable. Per al règim franquista historiar segons quines èpoques era perillós ja que podia atamptar contra els principis establerts i s'interpretava com una manera de fer política. No és, doncs, atzarós que no sigui fins a partir de la transició democràtica que apareguin, amb una minima profusió, treballs dedicats a l'estudi del segle XX. Òbviament el camí recorregut és insignificant i les llacunes bibliogràfiques es manifesten amb molta més claredat que les referides a altres èpoques històriques, que evidentment també les pateixen. Sobta comprovar que a la ciutat de Girona no existeix ni tan sols un elemental estudi sobre la Dictadura de Primo de Rivera, o bé, que temes que s'han prodigat amb escreix dins la historiografia catalana actual, com són la II República o la Guerra Civil, a Girona presenten un dèficit d'investigació tan remarcable.

Posseïm, de manera latent, els arguments materials per a escriure -o reescriure, quan s'escau- la nostra Història. Potser ens hem mirat el melic en excés i hem mostrat el nostre elenc d'historiadors i investigadors reunits en part i de forma paradigmàtica entorn l'antiga Revista de GErona (1876-1895), com a patrimoni intel·lectual genuí i intransferible. Els Emili Grahit, Enric Claudi Girbal, Joaquim Botet i Sisó, etc. troben una digna continuïtat en els Joaquim Pla i Cargol, Santiago Sobrequés o Jaume Vicens Vives. Les generacions universitàries formades a partir dels anys 60 garanteixen en aparença una tranquil·litadora dinàmica evolutiva pel que fa a la recerca històrica.

Ara bé, no ens falta un treball que sigui capaç d'actualitzar totes les aportacions esparses que actualment existeixen en forma d'article o de llibre molt localitzat temàticament o cronològica, i alhora que introdueixi nous elements interpretatius? Hom pot pensar que l'esforç ja ha estat anteriorment iniciat i que la magnífica obra de Carles Rahola "La Ciutat de Girona", editada l'any 1929, ha trobat una digne rèplica en la "Introducció a la Història de Girona (1983) de Josep Clara. I que un projecte aparentment semblant al que ara presentem fou encetat l'any 1987 per les institucions gironines.

Aquestes darreres experiències que conjuminen síntesi i recerca històrica, ens plauen enormement i les valorem de la manera més positiva possible. Amb tot, la present Història de Girona incorpora uns nous elements formals i superestructrals que considerem, en alguns casos, indispensalbes i, en d'altres, molt afavoridors, per a la millor comprensió global del procés històric.

L'edició de l'obra neix d'una iniciativa de la societat civil: l'Ateneu d'Acció Cultural (l'ADAC), associació d'unes connotacions socials i de defensa de la llengua prou conegudes -i reconegudes- a Girona, va acollir amb entusiasme la proposta que li fèiem d'editar la Història de Girona com a realització d'un important servei a la ciutat de Girona.

Des d'un punt de vista tècnic cal parlar d'una veritable innovació en l'àmbit gironí: l'obra s'ofereix en fascicles enquadernables que, al capdavall, constitueixen un únic volum. Aquesta característica, similar a d'altres projectes editorials de major abast infrastuctural -bàsicament barcelonins-, pot fer més còmode i digerible llur lectura.

Finalment -i aquí sí que la remarca cal fer-la amb la màxima intensitat-, hem de fer referència als autors. Hom va concebir l'obra, de bell antuvi, com un treball interdisciplinari que reunís les investigacions d'especialistes molt qualificats. Les característiques estructurals de l'obra permeten la incorporació de diverses aportacions individuals, que en cap cas no fan que es perdi la visió de conjunt, ans al contrari, les diferents interpretacions, i àdhuc mètodes de recerca, enriqueixen el treball tot atorgant-li un sentit obert, plural, crític i dialèctic.

Som conscients -les estadístiques de lectura ho constaten- el potencial mercat és numèricament reduït, però el rigor del projecte ens permet de ser moderadament optimistes pel que fa a la difusió i acceptació de l'obra, i la prova d'això és que no ens ha importat que el primer fascicle que ha sortit al carrer estigui dedicat a la prehistòria, una etapa històrica molt menys "vendible" -les grans editorials ho saben molt bé-que, per exemple, l'època contemporània.

En definitiva, la Història de Girona de l'ADAC apareix amb voluntat de servei i amb la inquietud de contribuir a l'establiment de nous elements de coneixement i reflexió.

Lluís COSTA i FERNÀNDEZ Girona, agost de 1990