La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Comunicació i propaganda a les comarques gironines.

L'autor del llibre que comentem, amb una dilatada obra de caràcter dedicada a l'estudi de la premsa gironina, es fixa, en aquest cas, en un període històric que desperta encara un nou interès, com palesen les darreres aportacions, especialment les de Roig i Rosich, dedicades a la repressió de la cultura catalana i que l'estudi que ens ocupa amplia en una notable faceta de dimensió pública com és la comunicació.

Amb un notable ús de la bibliografia i amb un excel·lent domini de la premsa de la ciutat de Girona, que ha censat meticulosament i ha estudiat monogràficament durant el franquisme, Lluís Costa Fernàndez es fixa ara, net de prejudicis, en l'obra repressiva del dictador a les comarques gironines. La propaganda fou per al règim de Primo de Rivera, com per a tota dictadura, essencial, al costat de la labor repressiva de la censura. Només cal pensar en les famoses notes que personalment redectava per a tota la premsa espanyola i en l'oficina de premsa que creà a París, amb Manuel Bueno al capdavant, per trametre articles favorables a tota la premsa de Sud-amèrica.

Costa defineix l'actuació de Primo de Rivera com un assaig del que farà Franco més endevant. Les eines-de la llei de Jurisdiccions a la llei de la Premsa del 1938- són diferents, però el fet que una part de la societat-l'exèrcit-assumeixi la direcció i apliqui la seva ideologia a tot el cos social presenta uns notables problemes d'organització en unes comarques, tòpicament molt catalanitzades per no dir diferents de l'estàndard estatal, que demanen una labor encara més complexa a l'hora d'aplicar la castellanització idiomàtica, l'homogeneïtzació ideològica i la creació d'unes normes de comportament basades en models imperials espanyols. Un marc, doncs, apassionant, per a contemplar l'evolució de la repressió amb la interacció entre poder polític i resposta popular i intel·lectual.

Davant la possibilitat de donar una visió estrictament descriptiva de les actuacions repressives, l'autor, en una perspectiva acadèmica-la recerca és fruit de la tesi doctoral-, opta per penetrar en la visió del que considera el poder veritable a Girona, com són els governadors civils i militars i els delegats del Govern en un preàmbul de la nova recerca que cal emprendre en tots els governs civils provincials catalans després de l'inici del Govern Civil barceloní. Penetra tot seguit en aspectes ideològics del primoriverisme, després d'uns antecedents sobre poder i premsa, la situació política gironina etc. i apareix, nu i precís, el procés uniformista dictatorial amb la voluntat de descatalanitzar, a través de la premsa, la propaganda. Primo de Rivera, però, fa fracassar a causa de vacil·lacions, manca d'unitat política i de qualitat del producte, la utilització de la premsa com a arma política. A Barcelona, ni els diaris que creà ni els catàlegs de premsa no són coneguts a causa de la seva curta vida i de la seva escassa influència. A Girona, es troba també amb una oposició que no era política sinó vital: l'Esglèsia, Pomells de Joventut, la vida quotidiana, en definitiva, que arriba, en la brutalitat de l'exemple, a cantar les hores nocturnes dels vigilants en castellà quan el governador civil descobreix que, el 1926, encara ho feien en català. Ningú no hi havia parat esment i per als catalans era normal. Rovira i Virgili, el 1923, en plena dictadura, publicarà a "La Publicitat" l'article El Català a Girona, on blasmarà que se suspenguin les càtedres de la Normal gironina, pagades per recursos privats catalans de l'Associació Protectora, i que es prohibeixi l'ensenyament, incipient, que es feia també en català. La protesta però no féu efecte. L'estudi ens mostra l'abast dels elements ideològics que condicionaren aquesta posició.

No és, per tant, només un estudi de caràcter estrictament teòric sobre l'aplicació d'una política en un territori o bé d'anàlisi comunicativa dels continguts apareguts en la premsa diària o en la premsa informativa. L'autor ofereix la visió global de la dictadura a les comarques gironines bastant-se essencialment en la premsa local. Reïx en l'objectiu i aconsegueix un excel·lent estudi sobre la història de la premsa, una notable monografia sobre un període, trist i coent, de les relacions entre el poder polític estatal i el poble català que facilitat ell coneixement del període comprès entre la Mancomunitat i la Guerra Civil a través de l'actuació de presonatges tan singulars com el governador Urquía, el qual no fa perdre de vista a Costa la finalitat última de comportament dictatorial: decapitar la cultura popular catalana, bo i tolerant l'elitista en una dura acció que ha estat minimitzada per la virulència sagnant del franquisme que beu, presicament, com demostra Costa, en molts aspectes de l'actuació de Primo de Rivera.

Josep M. Figueres-Revista de Catalunya II2.